L'educació cívica, segons Pablo da Silveira, és l'educació preparatòria per a l'exercici de la ciutadania. Com a tal, ha de ser capaç de crear un vincle entre l'acció educativa dirigida a les persones i les ganes d'aquestes a ser cíviques un cop incorporades a la ciutadania. L'autor suggereix tres paradigmes a través dels quals es planteja l'Educació Cívica, els problemes que comporta i com, a través de l'educació, podem desenvolupar i preparar per a la ciutadania.
El Paradigma terapèutic, considera que l'educació és l'encarregada de donar als individus condicions suficients per a que formin part d'una societat (desitjada). Aquesta societat només pot ser possible si es concebeix un nou tipus de ciutadà: l'home és imperfecte i això es veu reflexat en les pràctiques polítiques de la societat actual (que en paraules de l'autor, estan profundament contaminades). En tant que la corrupció social és latent, el ciutadà no té mitjans suficients per corregir la societat.
L'Educació Cívica -amb idees objectives i externes- ha de ser qui promogui aquest canvi, a través de:
1. Promoure l'esforç de la regeneració moral
2. Socialitzar en la nova moral als individus
És una visió paternalista, que al cap i a la fi, acaba suggerint que el ciutadà no té capacitat per canviar la seva societat i que han de ser experts qui ho promoguin; alhora que defensa que el poder té potestat i està moralment justificat per regenerar la societat, amb les pràctiques que sigui.
En segon lloc, trobem la descripció del Paradigma de les regles. Aquest conjunt defensa que l'ordre públic i l'estructura de la societat depèn de les motivacions individuals; i que aquestes no s'han de reformular sinó crear contextos i institucions que satisfacin les necessitats en termes col·lectius. És a dir, la Societat Justa és possible quan els individus respecten les normes i principis perquè els consideren justos -i no perquè sí- i aquesta justícia sigui el principi de creació de les institucions col·lectives. El paper de l'Educació Cívica, des d'aquest punt de vista, ha de:
1. Complir un paper de transmissió d'informació cívica
2. Entrenar als individus en competències indispensables per desenvolupar-se amb èxit dins la societat
3. Justificar les normatives, més enllà de les institucions, considerant-les com a pròpies
Per últim, el Paradigma de les virtuts cíviques creu que la justícia no pot ser una qüestió legal, políticament estructurada sinó un producte dels actes que els individus realitzen en el seu dia a dia. Inclou la idea de desigualtat (exclusió i discriminació), que per a superar-les cal una revolució en el sentiment -més enllà d'una revolució socioeconòmica.
Aquesta visió defensa que les persones actuen de manera justa quan estan motivades i adherides a institucions afines als seus interessos. No creu que una societat justa hagi d'aplaçar el benestar d'uns per arribar als altres, sinó que tots els ciutadans acceptin les oportunitats de la seva societat per millorar el benestar dels altres. És a dir, inclou que en el terme Justícia, les motivacions personals també hi tenen molt a veure; a més de les normes i del seu plantejament a llarg termini, i dels impulsos competitius i/o cooperatius de la societat.
Per aquest plantejament, l'educació cívica ha de ser capaç de:
1. Transmetre informació cívica
2. Entrenar en competències que es relacionin amb les normatives socials
3. Transmetre virtuts i valors cívics encarats a fer bons ciutadans
Es poden entendre, els paradigmes, com una seqüenciació ja que es van complementant. Tots ells fan un esment a la necessitat de crear una societat justa i que l'educació ha de ser el motor i la base per aconseguir-ho. Però no és l'educació l'única, des del meu punt de vista, l'encarregada de fer ciutadans justos ni una societat igualitària. Cada persona, cada sistema i cada relació s'ha de basar amb els principis de civisme i igualtat, ja que en la seva absència, les dinàmiques contaminades es repetiran encara que l'educació camini en l'altre direcció.
El Paradigma terapèutic, considera que l'educació és l'encarregada de donar als individus condicions suficients per a que formin part d'una societat (desitjada). Aquesta societat només pot ser possible si es concebeix un nou tipus de ciutadà: l'home és imperfecte i això es veu reflexat en les pràctiques polítiques de la societat actual (que en paraules de l'autor, estan profundament contaminades). En tant que la corrupció social és latent, el ciutadà no té mitjans suficients per corregir la societat.
L'Educació Cívica -amb idees objectives i externes- ha de ser qui promogui aquest canvi, a través de:
1. Promoure l'esforç de la regeneració moral
2. Socialitzar en la nova moral als individus
És una visió paternalista, que al cap i a la fi, acaba suggerint que el ciutadà no té capacitat per canviar la seva societat i que han de ser experts qui ho promoguin; alhora que defensa que el poder té potestat i està moralment justificat per regenerar la societat, amb les pràctiques que sigui.
En segon lloc, trobem la descripció del Paradigma de les regles. Aquest conjunt defensa que l'ordre públic i l'estructura de la societat depèn de les motivacions individuals; i que aquestes no s'han de reformular sinó crear contextos i institucions que satisfacin les necessitats en termes col·lectius. És a dir, la Societat Justa és possible quan els individus respecten les normes i principis perquè els consideren justos -i no perquè sí- i aquesta justícia sigui el principi de creació de les institucions col·lectives. El paper de l'Educació Cívica, des d'aquest punt de vista, ha de:
1. Complir un paper de transmissió d'informació cívica
2. Entrenar als individus en competències indispensables per desenvolupar-se amb èxit dins la societat
3. Justificar les normatives, més enllà de les institucions, considerant-les com a pròpies
Per últim, el Paradigma de les virtuts cíviques creu que la justícia no pot ser una qüestió legal, políticament estructurada sinó un producte dels actes que els individus realitzen en el seu dia a dia. Inclou la idea de desigualtat (exclusió i discriminació), que per a superar-les cal una revolució en el sentiment -més enllà d'una revolució socioeconòmica.
Aquesta visió defensa que les persones actuen de manera justa quan estan motivades i adherides a institucions afines als seus interessos. No creu que una societat justa hagi d'aplaçar el benestar d'uns per arribar als altres, sinó que tots els ciutadans acceptin les oportunitats de la seva societat per millorar el benestar dels altres. És a dir, inclou que en el terme Justícia, les motivacions personals també hi tenen molt a veure; a més de les normes i del seu plantejament a llarg termini, i dels impulsos competitius i/o cooperatius de la societat.
Per aquest plantejament, l'educació cívica ha de ser capaç de:
1. Transmetre informació cívica
2. Entrenar en competències que es relacionin amb les normatives socials
3. Transmetre virtuts i valors cívics encarats a fer bons ciutadans
Es poden entendre, els paradigmes, com una seqüenciació ja que es van complementant. Tots ells fan un esment a la necessitat de crear una societat justa i que l'educació ha de ser el motor i la base per aconseguir-ho. Però no és l'educació l'única, des del meu punt de vista, l'encarregada de fer ciutadans justos ni una societat igualitària. Cada persona, cada sistema i cada relació s'ha de basar amb els principis de civisme i igualtat, ja que en la seva absència, les dinàmiques contaminades es repetiran encara que l'educació camini en l'altre direcció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada