L'assemblea

L'anàlisi de l'Assemblea com a tècnica de dinamització d'un grup de joves.

Nivell: Població jove

Àmbit: Educació no formal – Consell Local de Joves

Dimensió: Dimensió organitzativa, dimensió tutorial i dimensió social

Competències bàsiques: Competència comunicativa

Competències pròpies:

• Competència Social i Ciutadana

• Competència d'Autonomia i Iniciativa Personal

Objectius didàctics:

• Establir un espai obert i respectuós de debat

• Crear un òrgan de màxima decisió sobre qüestions d'un grup

• Potenciar les relacions entre els seus membres i el sentiment de pertinença

Tema/Valor/Centre d'Interès: Utilitzar un espai per prendre decisions

Descripció:

És un recurs que serveix per dinamitzar un grup de joves. Crear un espai per discutir i prendre decisions que afecten al grup. El seu funcionament es basa en la lectura de l'acta anterior (decisions preses anteriorment), discussió sobre els punts de l'ordre del día i aprovació d'aquests, i un espai de precs/preguntes.

Hi ha d'haver una persona que escrigui l'acta de la sessió -pot ser el secretari o pot ser una funció itinerant- i un moderador -que pot ser el president o pot ser una funció itinerant-. El moderador s'encarrega de la lectura de l'acta anterior i mediar el debat.

Recursos necessaris:

• Acta anterior, ordre del dia i plantilla de l'acta de la sessió.

• Material d'oficina

Duració: No té una durada en concret. S'aconsella que a l'ordre del dia s'indiqui l'hora de començament i finalització de l'assemblea.

Orientacions:

• L'objectiu primer de l'educador ha de ser preparar als membres de l'assemblea per a que siguin autònoms.

• L'ordre del dia ha d'arribar a tots els membres de l'assemblea amb antel·lació. L'acta de la sessió també s'ha de fer arribar.

• Totes les persones que formen part de l'assemblea tenen veu i vot (exceptuant algunes associacions, que ho expliquen en els seus estatuts).

Criteris i instruments d'avaluació o valoració:

• Obervació sobre el respecte al torn de paraula i la participació de tots els membres.

• Observació sobre si es llegeix l'acta anterior, es segueix l'ordre del dia i es respecta l'espai de precs/preguntes. I si aquests documents arriben als membres de l'assemblea.

Fonts consultades: http://www.viquipedia.com

El Petit Grup

Anàlisi de la tècnica d'El petit grup, analitzada en el context d'Educació no Formal.

Nivell: Edats compreses entre els 8 i 11 anys
Àmbit: Educació no formal – Educació en el lleure
Dimensió: organitzativa i dimensió social
Competència bàsica: Competència comunicativa
Competències pròpies:
• Competència Social i Ciutadana
• Competència d'Autonomia i Iniciativa Personal
• Competència d'Aprendre a Aprendre
Objectius didàctics:
• Crear un clima de participació, confiança i responsabilitat on els infants puguin expressar opinions i idees de manera lliure.
• Potenciar el treball, i la divisió d'aquest en càrregs, per assolir objectius proposats pel mateix grup.
• Establir relacions estretes entre els nens/es i motivar el sentiment de pertinença al petit i al gran grup.
Tema/Valor/Centre d'Interès: Escollir el projecte que realitzarà el grup total d'infants al llarg del curs.
Descripció:
L'educador divideix als infants en petits grups -no superiors a 6 infants- segons afinitats i personalitats, buscant l'equilibri i compensació dels grups. Cada petit grup, que un cop establert és el que es manté al llarg de tot el curs, fa un recull d'idees o accions que li agradaria realitzar.
Aquestes idees s'han de defensar en una posada en comú, on cada petit grup defensa les seves. Un cop exposades totes, es busca el consens de tots els infants i s'estableix un ordre de prioritats per portar a terme les idees.
Recursos necessaris: Material d'oficina (paper, bolígrafs, paper d'embalar...)
Duració: 1 curs escolar
Orientacions :

• Els petits grups no han de superar els 6 membres; quan un grup és de 7 persones, la tendència és la divisió en dos subgrups: un de 3 i l'altre de 4.
• Ha de ser un instrument de l'educador per coordinar el grup total d'infants.
• El respecte ha de ser el valor que primi en aquest mètode: valorar i respectar-se a sí mateixos i als altres.
• Fins als 11 anys, el petit grup es preferible que l'estructuri l'educador. A partir d'aquesta edat, es pot designar la tasca als propis nens/es.
Criteris i instruments d'avaluació o valoració
• L'educador ha de supervisar que tots els membres del petit grup participen. L'educador no intervé de manera directa però sí com observador.
• Durant la fase de posada en comú, controlar si tots els petits grups aporten idees.
• A llarg termini, comprovar si s'han aconseguit els objectius proposats en aquesta dinàmica.

Fonts consultades
Essomba, M.A. (2008). Codi Obert. Programari lliure per a caps. Barcelona: Cevagraf.

Què ens mou? 6 valors a debat

Terricabras és el coordinador del llibre Què ens mou? 6 valors a debat, on hi participa, també, com a escriptor de dos dels capítols. Josep M. Esquirol, Ferran Sáez Mateu, Lluís M. Xirinacs i Joan Corbella n'escriuen la resta. Tots els capítols formen part d'un curs a distància, fet des del web de Terricabras, enfocat a l'anàlisi i reflexió de 6 valors: La llibertat, la igualtat, la solidaritat, la democràcia, la no-violència i la felicitat.

En el pròleg es presenta la intencionalitat del llibre, a l'hora que s'explica, des de l'òptica del coordinador, la situació que els valors viuen en l'actualitat. Destacar que l'anomenada crisi de valors, Terricabras l'enten com que només subratlla que els valors són discutits, que no són homogenis, ni rígids, ni entesos per tots de la mateixa manera. I això no solament no hauria de semblar extrany, sinó que s'hauria de veure com un fenomen absolutament normal (Terricabras: 14). Aquesta discussió ens porta a entendre els valors des d'una perspectiva innovadora fins al moment: la globalització. Aquest fenòmen, que s'està escampant per tots els àmbits de la nostra existència, també afecta als valors; la globalització d'aquests no s'ha de veure com quelcom negatiu, sempre que s'entengui des de la relativitat. No podem permetre que els valors d'uns siguin supeditats a d'altres i per aconseguir-ho, el llibre fa una anàlisi de com 6 valors primordials en la nostra societat poden ajudar a reflexionar sobre el tema.

De tots els 6 capítols, el que més m'ha cridat l'atenció ha estat el de “La no-violència”, de Lluís M. Xirinacs. Aquest capítol l'he trobat especialment interessant per la àmplia introducció al tema i l'explicació cabdal del paper d'aquest valor en l'acostament entre societats i cultures, i la necessitat de plantejar-nos noves maneres d'actuar davant d'allò que no ens agrada, que no ens respecta altres valors: La no-violència pretén la superació de conflictes (de Corbella per Terricabras: 109). Tanmateix, fa una breu descripció sobre els diferents tipus de violència que existeixen en els nostres dies i, arrel d'això -i amb una reflexió individual- entendre com es pot erradicar. El que més m'ha agradat és l'aproximació que realitza Xirinacs a la necessitat d'educar-nos en la no violència, agafant l'ideal de Mahatma Ghandi com exemple indiscutible de les actuacions no-violentes. Segur que no és l'únic, però és destacable.

La cooperació, la denúncia, la desobediència civil i la societat alternativa, tal com les dibuixa Xirinacs, han de ser exemples conductuals de com mostrar el nostre rebuig a situacions que no respecten els drets fonamentals de les persones, mostrar la nostra dissidència amb aquelles accions i actuacions preses per les persones que ens representen gubernamentalment. És el capítol que, arran d'aquestes qüestions esmentades, més m'ha aportat ja que és un valor que no m'havia plantejat com a tal i que hauria de ser un pilar de la societat. Si totes les persones entenguéssim que l'exèrcit és innecessari, que el diàleg i el tracta humà és possible, que la discrepància pot ser l'eix d'un debat intercultural enriquidor, etc., la violència no sería una manifestació tant quotidiana en els nostres dies; ni una opció als neguits que tenim com a persones.

Ens falta créixer en aquest aspecte; molts relacionen la violència amb la part intrínseca natural de l'home, a la part més animal. I és que la violència no és part de l'home, sinó l'agressivitat. Aquesta última és un impuls natural contra aquells estímuls externs que ens activen la por. Arrel de l'agressvitat, que és una conducta que com a tal és controlable, extrapolem la violència com a acte humà. I potser és així a causa de la tradició que amb el pas dels segles hem anat forjant en la nostra visió del món i de les relacions: mai s'ha apostat, d'una manera global, per un tracte no-violent, per una educació basada en la no-violència i per una societat no-violenta.

A títol personal, crec que és un llibre molt interessant, buscant la reflexió de valors tant bàsics per a l'èsser humà i per al seu entorn com la llibertat, igualtat i solidaritat. I d'altres que són conseqüències del tracte humà, com la democràcia, la no-violència i la felicitat. L'aspiració de tot ésser humà és sentir-se bé, gaudir d'una sensació plaent respecte d'un mateix, sentir-se còmode amb la quotidianitat, coherent amb els valors que es conreen, autònom per a desenvolupar la pròpia personalitat [...]. equival a tenir la percepció d'estar sa (de Corbella per Terricabras: 132). I és que no podrem mai ser feliços -i aquí entra la percepció relativista de cada persona sobre el que considera la felicitat- si no tenim cobertes unes necessitats o uns drets fonamentals, com els mencionats al principi. Gràcies al respecte a aquests valors, la democràcia s'ha d'estructurar amb aquests principis i sota un empar de no-violència, permetent als homes a desenvolupar-se lliures, igualitaris i feliços. És un peix que es menja la cua, si. I el llibre ho presenta com a capítols lliures. Però sempre hem d'anar més enllà, buscant la reflexió i sabent cap a on volem anar.

Terricabras, Josep-M. (2006). Què ens mou? 6 valors a debat. Barcelona: Mina.

Webs d'interès

Relacionat amb l'article penjat a sota, us deixo dos enllaços on es poden trobar materials i recursos per treballar l'Educació per al Desenvolupament:

http://federacio.ongd.org/recursos/directori/recursos/tema_id/2/categoria_id/26

http://www.unicef.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=74&Itemid=81

Educació per al desenvolupament

A la darrera sessió de classe se'ns va explicar, des de la Coordinadora d'ONG Solidàries, la tasca que feia aquesta entitat en l'àmbit de cooperació i desenvolupament a les comarques de Girona.

Tot i que ja coneixia el servei, la ponència em va semblar molt interessant; i sobretot, reflexiva des d'un punt de vista que es treballa poc a la nostra carrera -i a l'anterior- i considero transversal i necessària tenir-ne coneixement. El treball per al desenvolupament, com molt bé va explicar la Gemma Valeri, no es tracta només de fer cooperació en els països empobrits. Aquesta és una tasca molt valuosa, necessària i que enriqueix a les persones que en formen part (tant a nivell de voluntariat com d'aquelles persones que reben la col·laboració) però no suficient.

Amb el pas del temps, ens hem adonat que la cooperació sola és un bolet; el treball si s'inicia al Primer Món i mor en els països empobrits, poques vegades és una intervenció de col·laboració ferma. La solidaritat i la cooperació són importants; l'activisme ha d'existir, com E. Galeano fa palpable en el seu llibre Patas Arriba. Però no ha de ser exclusiva, tal com he destacat.

El Primer Món, o si més no ho sembla, cada cop està més conscienciat amb la problemàtica que viuen els països empobrits. I em refereixo a la població civil, a la ciutadania, que té més present el nivell d'injustícia socioeconòmica que s'exerceix vers aquests països. La consciencació, les campanyes i els projectes, les reivindicacions i les pressions s'han de potenciar i augmentar en el Primer Món. Si les desigualtats venen donades des d'aquestes regions, és des d'aquestes regions des d'on es pot erradicar. El Fòrum Social n'és un exemple.

I per arribar a aconseguir aquest objectiu -que em titllaran d'utòpica però ho considero possible-, la base ha de ser l'Educació per al desenvolupament. Hem de créixer, ens hem d'educar amb una visió encarada al desenvolupament; una visió que ens inclogui com a peces de la humanitat. Que ens faci veure les desigualtats d'aquesta humanitat i de les possibilitats i opcions que estan a la nostra mà per superar-les. Una educació en valors humans, en valors bàsics per a la convivència de totes les persones a la Terra: respecte, justícia, solidaritat, igualtat... Els valors que portem un semestre recollint i analitzant des de diferents perspectives i que, si més no, algú els ha englobat i posat un nom.

En un article anterior feia referència a la necessitat de l'Educació Global per a poder constituir-nos com a persones lliures, iguals i fraternals. A l'obligatorietat de que l'educació treballés per a la globalitat, sense aniquilar les particularitats. I l'Educació per al desenvolupament, al cap i a la fi, treballa per al mateix objectiu. No ha de ser un tipus d'educació sumada a l'ordinària, com passa amb l'educació sexual o l'educació vial. No. L'Educació per al desenvolupament ha de formar part dels eixos transversals del currículum escolar, ha de ser una competència a assumir per totes les persones. Si volem el canvi, hem de mostrar possibles camins per aconseguir-lo.

Us deixo la pàgina web de l'entitat a la qual he fet referència a l'inici de l'article.

http://www.solidaries.org/

Sobre la competitivitat...

Arrel d'un “debat” sorgit a la sessió d'avui, he pogut reflexionar entorn els valors de competitivitat i cooperació que els educadors exercim en les nostres intervencions al dia a dia.

Un cop vaig escolar que els jocs són competitius o cooperatius en la mesura de com els plantegem; és a dir, no existeixen jocs exclusivament competitius ni cooperatius. Per tant, i a tall d'exemple, la dinàmica de la illa (on hi ha un grup que treballa conjuntament per passar d'un punt a un altre) pot ser plantejat des de l'òptica de rivalitat o de solidaritat. I és aquí on rau, entre d'altres, el tipus model educatiu que transmetem als altres.

És evident que si creiem en aquesta màxima -com és el meu cas-, la línia entre competitivitat i cooperació resulta molt fina, a vegades difícilment controlable; es pot començar un joc amb un dels dos estils que, per inèrcia, desemboqui en l'altre. És molt important tenir clars quins objectius i quins valors volem potenciar. Amb això em refereixo a que els educadors i mestres ens omplim la boca de canvi, de transformació social a través de l'escola o de qualsevol recurs educatiu; volem que els alumnes siguin integrals, globals, cívics i morals, etc. I, en canvi, les nostres accions i intervencions moltes vegades es centren en valors contraris, com és la competitivitat. A tall d'exemple, el simple fet de realitzar un examen i de rebre puntuació és el principi de competititvitat més arrelat i acceptat per tota la societat; i el que tan sols fa és situar en posicions privilegiades a alumnes vers d'altres.

Ningú ens mana ni ens obliga a puntuar als alumnes, i menys, a fer-lis examens. Aquestes proves avaluatives, més enllà de comprovar continguts en un moment determinat (i que per tots és sabut que els aprenentatges signficatius poques vegades es veuen reflexats en els controls; és a dir, allò que s'escriu als exàmens en un termini relativament curt ho acabem oblidant) creen un sentiment de competitivitat que moltes vegades produeix estrès als infants, a l'hora que afecta a la seva autoestima i a les ganes/motivacions per aprendre.

De ben segur que cada centre educatiu, cada institució té les seves particularitats i cada educador i cada mestre fa servir aquelles tècniques que creu que són les convenients (o les més còmodes per a ell). Però moltes vegades, aquests instruments (tant metodològics com avaluatius) són reproduccions íntegres del que la societat capitalista demana: exigència i superació, infravaloració d'aquells que no arriben al nivell, selecció del personal, creació d'individus independents, rivalitats... L'actuació d'un mestre que no faci servir aquestes tècniques no té significat en un context on la resta d'educadors es basen en la competitivitat en les seves classes.

Moltes vegades caiem en l'error de dir que l'escola ha de preparar als alumnes per al que es poden trobar a fora; però a fora, a la vida extraeducativa, si seguim amb aquesta dinàmica, es trobaran persones purament competitives i poc solidàries. No podem canviar la societat quan l'escola, que és un dels agents socialitzadors i educatius més importants per a la persona, potencia aquests valors. Reivindiquem i no ens cansem de dir que l'escola ha de canviar, que la seva estructura i organització a la societat d'avui en dia no té sentit; però realment som els primers en fer servir tècniques discernidores i fragmentadores dels alumnes, que potenciem la competitivitat entre ells. Si aquestes dinàmiques no canvien, la societat no canviarà mai. S'ha de donar, des del meu punt de vista, l'oportunitat als infants i joves a créixer i veure altres models de relacions: la cooperació hauria de ser la base del nostre treball educatiu, i no d'un professor progre que té clara aquesta idea, sinó d'un conjunt global.

Els petits canvis són poderosos, deia el Capità Enciam. Però els petits canvis s'han d'intentar. Per a molts, semblarà una bogeria i un sense sentit les paraules que estic dient; jo crec que el canvi i la transformació social és possible. No ens podem conformar amb la societat d'avui en dia, que a ningú agrada però tothom s'hi adapta. I en el moment que com a persones educadores tenim la influència (perquè, és evident, que l'educació no és neutra ni objectiva) sobre d'altres, hem d'exercir-la en favor de l'educació en valors, però d'una manera coherent en tots els àmbits de la vida.