L'assemblea

L'anàlisi de l'Assemblea com a tècnica de dinamització d'un grup de joves.

Nivell: Població jove

Àmbit: Educació no formal – Consell Local de Joves

Dimensió: Dimensió organitzativa, dimensió tutorial i dimensió social

Competències bàsiques: Competència comunicativa

Competències pròpies:

• Competència Social i Ciutadana

• Competència d'Autonomia i Iniciativa Personal

Objectius didàctics:

• Establir un espai obert i respectuós de debat

• Crear un òrgan de màxima decisió sobre qüestions d'un grup

• Potenciar les relacions entre els seus membres i el sentiment de pertinença

Tema/Valor/Centre d'Interès: Utilitzar un espai per prendre decisions

Descripció:

És un recurs que serveix per dinamitzar un grup de joves. Crear un espai per discutir i prendre decisions que afecten al grup. El seu funcionament es basa en la lectura de l'acta anterior (decisions preses anteriorment), discussió sobre els punts de l'ordre del día i aprovació d'aquests, i un espai de precs/preguntes.

Hi ha d'haver una persona que escrigui l'acta de la sessió -pot ser el secretari o pot ser una funció itinerant- i un moderador -que pot ser el president o pot ser una funció itinerant-. El moderador s'encarrega de la lectura de l'acta anterior i mediar el debat.

Recursos necessaris:

• Acta anterior, ordre del dia i plantilla de l'acta de la sessió.

• Material d'oficina

Duració: No té una durada en concret. S'aconsella que a l'ordre del dia s'indiqui l'hora de començament i finalització de l'assemblea.

Orientacions:

• L'objectiu primer de l'educador ha de ser preparar als membres de l'assemblea per a que siguin autònoms.

• L'ordre del dia ha d'arribar a tots els membres de l'assemblea amb antel·lació. L'acta de la sessió també s'ha de fer arribar.

• Totes les persones que formen part de l'assemblea tenen veu i vot (exceptuant algunes associacions, que ho expliquen en els seus estatuts).

Criteris i instruments d'avaluació o valoració:

• Obervació sobre el respecte al torn de paraula i la participació de tots els membres.

• Observació sobre si es llegeix l'acta anterior, es segueix l'ordre del dia i es respecta l'espai de precs/preguntes. I si aquests documents arriben als membres de l'assemblea.

Fonts consultades: http://www.viquipedia.com

El Petit Grup

Anàlisi de la tècnica d'El petit grup, analitzada en el context d'Educació no Formal.

Nivell: Edats compreses entre els 8 i 11 anys
Àmbit: Educació no formal – Educació en el lleure
Dimensió: organitzativa i dimensió social
Competència bàsica: Competència comunicativa
Competències pròpies:
• Competència Social i Ciutadana
• Competència d'Autonomia i Iniciativa Personal
• Competència d'Aprendre a Aprendre
Objectius didàctics:
• Crear un clima de participació, confiança i responsabilitat on els infants puguin expressar opinions i idees de manera lliure.
• Potenciar el treball, i la divisió d'aquest en càrregs, per assolir objectius proposats pel mateix grup.
• Establir relacions estretes entre els nens/es i motivar el sentiment de pertinença al petit i al gran grup.
Tema/Valor/Centre d'Interès: Escollir el projecte que realitzarà el grup total d'infants al llarg del curs.
Descripció:
L'educador divideix als infants en petits grups -no superiors a 6 infants- segons afinitats i personalitats, buscant l'equilibri i compensació dels grups. Cada petit grup, que un cop establert és el que es manté al llarg de tot el curs, fa un recull d'idees o accions que li agradaria realitzar.
Aquestes idees s'han de defensar en una posada en comú, on cada petit grup defensa les seves. Un cop exposades totes, es busca el consens de tots els infants i s'estableix un ordre de prioritats per portar a terme les idees.
Recursos necessaris: Material d'oficina (paper, bolígrafs, paper d'embalar...)
Duració: 1 curs escolar
Orientacions :

• Els petits grups no han de superar els 6 membres; quan un grup és de 7 persones, la tendència és la divisió en dos subgrups: un de 3 i l'altre de 4.
• Ha de ser un instrument de l'educador per coordinar el grup total d'infants.
• El respecte ha de ser el valor que primi en aquest mètode: valorar i respectar-se a sí mateixos i als altres.
• Fins als 11 anys, el petit grup es preferible que l'estructuri l'educador. A partir d'aquesta edat, es pot designar la tasca als propis nens/es.
Criteris i instruments d'avaluació o valoració
• L'educador ha de supervisar que tots els membres del petit grup participen. L'educador no intervé de manera directa però sí com observador.
• Durant la fase de posada en comú, controlar si tots els petits grups aporten idees.
• A llarg termini, comprovar si s'han aconseguit els objectius proposats en aquesta dinàmica.

Fonts consultades
Essomba, M.A. (2008). Codi Obert. Programari lliure per a caps. Barcelona: Cevagraf.

Què ens mou? 6 valors a debat

Terricabras és el coordinador del llibre Què ens mou? 6 valors a debat, on hi participa, també, com a escriptor de dos dels capítols. Josep M. Esquirol, Ferran Sáez Mateu, Lluís M. Xirinacs i Joan Corbella n'escriuen la resta. Tots els capítols formen part d'un curs a distància, fet des del web de Terricabras, enfocat a l'anàlisi i reflexió de 6 valors: La llibertat, la igualtat, la solidaritat, la democràcia, la no-violència i la felicitat.

En el pròleg es presenta la intencionalitat del llibre, a l'hora que s'explica, des de l'òptica del coordinador, la situació que els valors viuen en l'actualitat. Destacar que l'anomenada crisi de valors, Terricabras l'enten com que només subratlla que els valors són discutits, que no són homogenis, ni rígids, ni entesos per tots de la mateixa manera. I això no solament no hauria de semblar extrany, sinó que s'hauria de veure com un fenomen absolutament normal (Terricabras: 14). Aquesta discussió ens porta a entendre els valors des d'una perspectiva innovadora fins al moment: la globalització. Aquest fenòmen, que s'està escampant per tots els àmbits de la nostra existència, també afecta als valors; la globalització d'aquests no s'ha de veure com quelcom negatiu, sempre que s'entengui des de la relativitat. No podem permetre que els valors d'uns siguin supeditats a d'altres i per aconseguir-ho, el llibre fa una anàlisi de com 6 valors primordials en la nostra societat poden ajudar a reflexionar sobre el tema.

De tots els 6 capítols, el que més m'ha cridat l'atenció ha estat el de “La no-violència”, de Lluís M. Xirinacs. Aquest capítol l'he trobat especialment interessant per la àmplia introducció al tema i l'explicació cabdal del paper d'aquest valor en l'acostament entre societats i cultures, i la necessitat de plantejar-nos noves maneres d'actuar davant d'allò que no ens agrada, que no ens respecta altres valors: La no-violència pretén la superació de conflictes (de Corbella per Terricabras: 109). Tanmateix, fa una breu descripció sobre els diferents tipus de violència que existeixen en els nostres dies i, arrel d'això -i amb una reflexió individual- entendre com es pot erradicar. El que més m'ha agradat és l'aproximació que realitza Xirinacs a la necessitat d'educar-nos en la no violència, agafant l'ideal de Mahatma Ghandi com exemple indiscutible de les actuacions no-violentes. Segur que no és l'únic, però és destacable.

La cooperació, la denúncia, la desobediència civil i la societat alternativa, tal com les dibuixa Xirinacs, han de ser exemples conductuals de com mostrar el nostre rebuig a situacions que no respecten els drets fonamentals de les persones, mostrar la nostra dissidència amb aquelles accions i actuacions preses per les persones que ens representen gubernamentalment. És el capítol que, arran d'aquestes qüestions esmentades, més m'ha aportat ja que és un valor que no m'havia plantejat com a tal i que hauria de ser un pilar de la societat. Si totes les persones entenguéssim que l'exèrcit és innecessari, que el diàleg i el tracta humà és possible, que la discrepància pot ser l'eix d'un debat intercultural enriquidor, etc., la violència no sería una manifestació tant quotidiana en els nostres dies; ni una opció als neguits que tenim com a persones.

Ens falta créixer en aquest aspecte; molts relacionen la violència amb la part intrínseca natural de l'home, a la part més animal. I és que la violència no és part de l'home, sinó l'agressivitat. Aquesta última és un impuls natural contra aquells estímuls externs que ens activen la por. Arrel de l'agressvitat, que és una conducta que com a tal és controlable, extrapolem la violència com a acte humà. I potser és així a causa de la tradició que amb el pas dels segles hem anat forjant en la nostra visió del món i de les relacions: mai s'ha apostat, d'una manera global, per un tracte no-violent, per una educació basada en la no-violència i per una societat no-violenta.

A títol personal, crec que és un llibre molt interessant, buscant la reflexió de valors tant bàsics per a l'èsser humà i per al seu entorn com la llibertat, igualtat i solidaritat. I d'altres que són conseqüències del tracte humà, com la democràcia, la no-violència i la felicitat. L'aspiració de tot ésser humà és sentir-se bé, gaudir d'una sensació plaent respecte d'un mateix, sentir-se còmode amb la quotidianitat, coherent amb els valors que es conreen, autònom per a desenvolupar la pròpia personalitat [...]. equival a tenir la percepció d'estar sa (de Corbella per Terricabras: 132). I és que no podrem mai ser feliços -i aquí entra la percepció relativista de cada persona sobre el que considera la felicitat- si no tenim cobertes unes necessitats o uns drets fonamentals, com els mencionats al principi. Gràcies al respecte a aquests valors, la democràcia s'ha d'estructurar amb aquests principis i sota un empar de no-violència, permetent als homes a desenvolupar-se lliures, igualitaris i feliços. És un peix que es menja la cua, si. I el llibre ho presenta com a capítols lliures. Però sempre hem d'anar més enllà, buscant la reflexió i sabent cap a on volem anar.

Terricabras, Josep-M. (2006). Què ens mou? 6 valors a debat. Barcelona: Mina.

Webs d'interès

Relacionat amb l'article penjat a sota, us deixo dos enllaços on es poden trobar materials i recursos per treballar l'Educació per al Desenvolupament:

http://federacio.ongd.org/recursos/directori/recursos/tema_id/2/categoria_id/26

http://www.unicef.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=74&Itemid=81

Educació per al desenvolupament

A la darrera sessió de classe se'ns va explicar, des de la Coordinadora d'ONG Solidàries, la tasca que feia aquesta entitat en l'àmbit de cooperació i desenvolupament a les comarques de Girona.

Tot i que ja coneixia el servei, la ponència em va semblar molt interessant; i sobretot, reflexiva des d'un punt de vista que es treballa poc a la nostra carrera -i a l'anterior- i considero transversal i necessària tenir-ne coneixement. El treball per al desenvolupament, com molt bé va explicar la Gemma Valeri, no es tracta només de fer cooperació en els països empobrits. Aquesta és una tasca molt valuosa, necessària i que enriqueix a les persones que en formen part (tant a nivell de voluntariat com d'aquelles persones que reben la col·laboració) però no suficient.

Amb el pas del temps, ens hem adonat que la cooperació sola és un bolet; el treball si s'inicia al Primer Món i mor en els països empobrits, poques vegades és una intervenció de col·laboració ferma. La solidaritat i la cooperació són importants; l'activisme ha d'existir, com E. Galeano fa palpable en el seu llibre Patas Arriba. Però no ha de ser exclusiva, tal com he destacat.

El Primer Món, o si més no ho sembla, cada cop està més conscienciat amb la problemàtica que viuen els països empobrits. I em refereixo a la població civil, a la ciutadania, que té més present el nivell d'injustícia socioeconòmica que s'exerceix vers aquests països. La consciencació, les campanyes i els projectes, les reivindicacions i les pressions s'han de potenciar i augmentar en el Primer Món. Si les desigualtats venen donades des d'aquestes regions, és des d'aquestes regions des d'on es pot erradicar. El Fòrum Social n'és un exemple.

I per arribar a aconseguir aquest objectiu -que em titllaran d'utòpica però ho considero possible-, la base ha de ser l'Educació per al desenvolupament. Hem de créixer, ens hem d'educar amb una visió encarada al desenvolupament; una visió que ens inclogui com a peces de la humanitat. Que ens faci veure les desigualtats d'aquesta humanitat i de les possibilitats i opcions que estan a la nostra mà per superar-les. Una educació en valors humans, en valors bàsics per a la convivència de totes les persones a la Terra: respecte, justícia, solidaritat, igualtat... Els valors que portem un semestre recollint i analitzant des de diferents perspectives i que, si més no, algú els ha englobat i posat un nom.

En un article anterior feia referència a la necessitat de l'Educació Global per a poder constituir-nos com a persones lliures, iguals i fraternals. A l'obligatorietat de que l'educació treballés per a la globalitat, sense aniquilar les particularitats. I l'Educació per al desenvolupament, al cap i a la fi, treballa per al mateix objectiu. No ha de ser un tipus d'educació sumada a l'ordinària, com passa amb l'educació sexual o l'educació vial. No. L'Educació per al desenvolupament ha de formar part dels eixos transversals del currículum escolar, ha de ser una competència a assumir per totes les persones. Si volem el canvi, hem de mostrar possibles camins per aconseguir-lo.

Us deixo la pàgina web de l'entitat a la qual he fet referència a l'inici de l'article.

http://www.solidaries.org/

Sobre la competitivitat...

Arrel d'un “debat” sorgit a la sessió d'avui, he pogut reflexionar entorn els valors de competitivitat i cooperació que els educadors exercim en les nostres intervencions al dia a dia.

Un cop vaig escolar que els jocs són competitius o cooperatius en la mesura de com els plantegem; és a dir, no existeixen jocs exclusivament competitius ni cooperatius. Per tant, i a tall d'exemple, la dinàmica de la illa (on hi ha un grup que treballa conjuntament per passar d'un punt a un altre) pot ser plantejat des de l'òptica de rivalitat o de solidaritat. I és aquí on rau, entre d'altres, el tipus model educatiu que transmetem als altres.

És evident que si creiem en aquesta màxima -com és el meu cas-, la línia entre competitivitat i cooperació resulta molt fina, a vegades difícilment controlable; es pot començar un joc amb un dels dos estils que, per inèrcia, desemboqui en l'altre. És molt important tenir clars quins objectius i quins valors volem potenciar. Amb això em refereixo a que els educadors i mestres ens omplim la boca de canvi, de transformació social a través de l'escola o de qualsevol recurs educatiu; volem que els alumnes siguin integrals, globals, cívics i morals, etc. I, en canvi, les nostres accions i intervencions moltes vegades es centren en valors contraris, com és la competitivitat. A tall d'exemple, el simple fet de realitzar un examen i de rebre puntuació és el principi de competititvitat més arrelat i acceptat per tota la societat; i el que tan sols fa és situar en posicions privilegiades a alumnes vers d'altres.

Ningú ens mana ni ens obliga a puntuar als alumnes, i menys, a fer-lis examens. Aquestes proves avaluatives, més enllà de comprovar continguts en un moment determinat (i que per tots és sabut que els aprenentatges signficatius poques vegades es veuen reflexats en els controls; és a dir, allò que s'escriu als exàmens en un termini relativament curt ho acabem oblidant) creen un sentiment de competitivitat que moltes vegades produeix estrès als infants, a l'hora que afecta a la seva autoestima i a les ganes/motivacions per aprendre.

De ben segur que cada centre educatiu, cada institució té les seves particularitats i cada educador i cada mestre fa servir aquelles tècniques que creu que són les convenients (o les més còmodes per a ell). Però moltes vegades, aquests instruments (tant metodològics com avaluatius) són reproduccions íntegres del que la societat capitalista demana: exigència i superació, infravaloració d'aquells que no arriben al nivell, selecció del personal, creació d'individus independents, rivalitats... L'actuació d'un mestre que no faci servir aquestes tècniques no té significat en un context on la resta d'educadors es basen en la competitivitat en les seves classes.

Moltes vegades caiem en l'error de dir que l'escola ha de preparar als alumnes per al que es poden trobar a fora; però a fora, a la vida extraeducativa, si seguim amb aquesta dinàmica, es trobaran persones purament competitives i poc solidàries. No podem canviar la societat quan l'escola, que és un dels agents socialitzadors i educatius més importants per a la persona, potencia aquests valors. Reivindiquem i no ens cansem de dir que l'escola ha de canviar, que la seva estructura i organització a la societat d'avui en dia no té sentit; però realment som els primers en fer servir tècniques discernidores i fragmentadores dels alumnes, que potenciem la competitivitat entre ells. Si aquestes dinàmiques no canvien, la societat no canviarà mai. S'ha de donar, des del meu punt de vista, l'oportunitat als infants i joves a créixer i veure altres models de relacions: la cooperació hauria de ser la base del nostre treball educatiu, i no d'un professor progre que té clara aquesta idea, sinó d'un conjunt global.

Els petits canvis són poderosos, deia el Capità Enciam. Però els petits canvis s'han d'intentar. Per a molts, semblarà una bogeria i un sense sentit les paraules que estic dient; jo crec que el canvi i la transformació social és possible. No ens podem conformar amb la societat d'avui en dia, que a ningú agrada però tothom s'hi adapta. I en el moment que com a persones educadores tenim la influència (perquè, és evident, que l'educació no és neutra ni objectiva) sobre d'altres, hem d'exercir-la en favor de l'educació en valors, però d'una manera coherent en tots els àmbits de la vida.

Dia Internacional contra la violència de gènere

Avui, 25 de novembre, és el Dia Internacional contra la violència de gènere.

Aquest dia té un especial ressò en els mitjans de comunicació, ja que és un tema de debat actual i de necessària sensibilització de la població. Us deixo unes pàgines webs que fan referència al tema i que trobo molt interessants de visitar.

http://www.violenciadegenere.org/

http://www.donesenxarxa.cat/

www20.gencat.cat/docs/Biblioteques/BP.../violencia.pdf

L'Educació Cívica

L'educació cívica, segons Pablo da Silveira, és l'educació preparatòria per a l'exercici de la ciutadania. Com a tal, ha de ser capaç de crear un vincle entre l'acció educativa dirigida a les persones i les ganes d'aquestes a ser cíviques un cop incorporades a la ciutadania. L'autor suggereix tres paradigmes a través dels quals es planteja l'Educació Cívica, els problemes que comporta i com, a través de l'educació, podem desenvolupar i preparar per a la ciutadania.

El Paradigma terapèutic, considera que l'educació és l'encarregada de donar als individus condicions suficients per a que formin part d'una societat (desitjada). Aquesta societat només pot ser possible si es concebeix un nou tipus de ciutadà: l'home és imperfecte i això es veu reflexat en les pràctiques polítiques de la societat actual (que en paraules de l'autor, estan profundament contaminades). En tant que la corrupció social és latent, el ciutadà no té mitjans suficients per corregir la societat.
L'Educació Cívica -amb idees objectives i externes- ha de ser qui promogui aquest canvi, a través de:
1. Promoure l'esforç de la regeneració moral
2. Socialitzar en la nova moral als individus
És una visió paternalista, que al cap i a la fi, acaba suggerint que el ciutadà no té capacitat per canviar la seva societat i que han de ser experts qui ho promoguin; alhora que defensa que el poder té potestat i està moralment justificat per regenerar la societat, amb les pràctiques que sigui.

En segon lloc, trobem la descripció del Paradigma de les regles. Aquest conjunt defensa que l'ordre públic i l'estructura de la societat depèn de les motivacions individuals; i que aquestes no s'han de reformular sinó crear contextos i institucions que satisfacin les necessitats en termes col·lectius. És a dir, la Societat Justa és possible quan els individus respecten les normes i principis perquè els consideren justos -i no perquè sí- i aquesta justícia sigui el principi de creació de les institucions col·lectives. El paper de l'Educació Cívica, des d'aquest punt de vista, ha de:
1. Complir un paper de transmissió d'informació cívica
2. Entrenar als individus en competències indispensables per desenvolupar-se amb èxit dins la societat
3. Justificar les normatives, més enllà de les institucions, considerant-les com a pròpies

Per últim, el Paradigma de les virtuts cíviques creu que la justícia no pot ser una qüestió legal, políticament estructurada sinó un producte dels actes que els individus realitzen en el seu dia a dia. Inclou la idea de desigualtat (exclusió i discriminació), que per a superar-les cal una revolució en el sentiment -més enllà d'una revolució socioeconòmica.
Aquesta visió defensa que les persones actuen de manera justa quan estan motivades i adherides a institucions afines als seus interessos. No creu que una societat justa hagi d'aplaçar el benestar d'uns per arribar als altres, sinó que tots els ciutadans acceptin les oportunitats de la seva societat per millorar el benestar dels altres. És a dir, inclou que en el terme Justícia, les motivacions personals també hi tenen molt a veure; a més de les normes i del seu plantejament a llarg termini, i dels impulsos competitius i/o cooperatius de la societat.
Per aquest plantejament, l'educació cívica ha de ser capaç de:
1. Transmetre informació cívica
2. Entrenar en competències que es relacionin amb les normatives socials
3. Transmetre virtuts i valors cívics encarats a fer bons ciutadans

Es poden entendre, els paradigmes, com una seqüenciació ja que es van complementant. Tots ells fan un esment a la necessitat de crear una societat justa i que l'educació ha de ser el motor i la base per aconseguir-ho. Però no és l'educació l'única, des del meu punt de vista, l'encarregada de fer ciutadans justos ni una societat igualitària. Cada persona, cada sistema i cada relació s'ha de basar amb els principis de civisme i igualtat, ja que en la seva absència, les dinàmiques contaminades es repetiran encara que l'educació camini en l'altre direcció.

Educació

Tal com hem vist a les últimes sessions a classe, l'educació en valors es pot desenvolupar ambmoltes branques.

Al darrer comentari penjat en aquest blog, en faig una referència. Tot i dir que l'Educació ha de ser, per sobre de tot, Global, el desglossament i l'especificació d'aquesta moltes vegades ésnecessari. Educar als educands per al consum responsable, en drets humans, èticocivicament, en la interculturalitat i pel multiculturalisme, per la pau, pels conflictes, per la pau i per la tolerància, entre molts d'altres.

Tot i aquesta divisió, no hem d'oblidar mai que aquestes subeducacions formen part d'una Educació. Des de la Generalitat es proposen una sèrie de materials, molt interessants, per a treballar aquests matissos de l'Educació Global.

Aquí us la proposo per a que us la mireu, investigueu els continguts i bé, tingueu un recurs mésper treballar-ho!

http://www.xtec.cat/recursos/valors/

L'educació ha de ser...

... integral, basada en els drets humans, moral, ètica, cívica, per al desenvolupament i mil condicionants més que moltes vegades tan sols són adjectius o paraules banals que els pensadors utilitzen per omplir-se la boca.

L'educació ha de ser educació, amb el que el terme comporta per sí mateix. Ha de ser un procés individual i col·lectiu que proporcioni a les persones una sèrie d'instruments que l'ajudin, la guiïn i li facilitin un procés d'aprenentatge, reflexió i anàlisi vers la seva realitat. L'educació ha de tenir per objectiu, tal com Mill afirma, fer de l'individu un instrument de felicitat per a si mateix i per als altres; i per aquest motiu, l'Educació ha de treballar totes les esferes de l'individu, tant a nivell personal (creant persones crítiques i adaptables a la societat en la que es desenvolupen) com a nivell col·lectiu (en el sentit de persona constantment relacionada amb els altres i, com a tal, capaç d'entendre, compartir i discutir valors i actituds contraposades o paral·leles a les seves) per viure en plena Llibertat, Fraternitat i Igualtat.

Per aquest motiu, l'Educació, si ha de ser alguna cosa, és global. I global en el sentit més ampli de la paraula: que inclogui les esferes d'aprenentatge personal i grupal de l'individu, que li generi consciència local i global en quant al context en què es situa, consciència del seu dret i deure a participar en la societat que l'envolta. Una educació és global quan promou educar en valors, quan compren la realitat que l'envolta, l'analitza i l'estudia, quan treballa per la vivencialitat i el contacte amb la realitat i quan desitja el canvi i la implicació de les persones en el seu dia a dia.

No ha de ser global perquè treballi per competències definides a la LOE ni a qualsevol llei d'educació, que tan sols vol filar prim el currículum escolar. Al cap i a la fi, les competències sempre han existit en l'educació -tot i que ara s'hagin definit i agrupat en categories- i s'ha d'entendre que s'han treballat i s'han adquirit quan l'educació ha estat enfocada des d'una òptica global. Per tant, la globalitat de l'educació no s'estableix des d'un parlament amb unes “competències emergents” sinó des de la voluntat dels educadors i la necessitat dels educands en crear-se i desenvolupar-se d'una manera global i íntegra vers la seva persona i vers el món que l'envolta.

Educació en valors?

Us deixo un link d'un vídeo que, si més no, fa reflexionar sobre l'educació en valors d'una manera general.

És un fragment d'una pel·lícula on es veu la relació entre pare i fill. És una mica llarg (6 minuts), però val la pena!


http://www.youtube.com/watch?v=CiHnVcX4wRk

La Llibertat

Adjunto un fragment d'un llibre que m'estic llegint (Educar para ser, de R. Wild) on parla de la llibertat a l'escola.

És un llibre que narra el dia a dia d'una escola activa a l'Ecuador i, en aquest capítol en concret, parla de com s'ha de potenciar la llibertat i la responsabilitat a l'escola. Ho he trobat molt interessant, i m'ha donat molt per pensar sobre aquest valor treballat l'últim dia a la sessió de classe. Moltes vegades parlem de la defensa dels Drets Humans i de com aquests s'han de treballar en tots els àmbits de la vida, però no ens aturem a pensar en com fer-ho des de l'educació formal.

L'exemple i l'experiència sempre són el millor procés d'aprenentatge que hom pot adquirir; amb les vivències és quan ens trobem, realment, amb els conflictes que partir dels Drets Humans -en aquest cas de la llibertat- en el dia a dia, i més concretament a l'escola, es generen i com solventar-los.

A pesar de nuestro miedo, debemos confrontarnos con la pregunta por la libertad en la escuela. Tal vez nos miremos unos a otros un poco perplejos. ¿Cuándo fuimos nosotros mismos libres? ¿En la escuela? ¿En el trabajo? ¿Qué experiencia de libertad tenemos nosotros que podamos compartir con nuestros hijos? Debemos reflexionar sobre aquellas experiencias en las que nosotros mismos nos hemos sentido vivos, en posesión de nuestros sentimientos, llenos de interés, momentos en los que nos hemos sentido plenamente como "personas". A partir de estas situaciones de la vida -sean de la familia, con amigos, durante las vacaciones, en un trabajo especialmente interesante- debemos construir el modelo para la "escuela del futuro": una escuela del ser que no excluye el saber, porque sólo cuando yo "soy", puedo "saber" verdaderamente.
[...]
Libertad no significa lo mismo que ausencia de reglas. Koestler presenta el ejemplo del juego de ajedrez. Sus reglas son las mismas para un principiante que para un campeón. Sin embargo, el nivel intelectual del campeón es superior y le permite un número infinitamente mayor de movimientos posibles. Por lo tanto, su libertad es mayor a pesar de que ambos obedecen las mismas reglas. En este sentido, "las reglas de la casa" de la escuela activa son comparables a las reglas del ajedrez.. Son las reglas que atañen a todos, también a los adultos, y sirven a todos para llegar a nuevos ggrados de consciencia y, con ello, tomar nuevas responsabilidades a través de decisiones con sentido (R. Wild: 233-235).

La universalitat dels Drets Humans

Els Drets Humans van ser redactats en un moment històric concret; l'any 1948 una sèrie de països es van agrupar a fi de redactar aquells drets que, des de la seva perspectiva, havien de ser inherents i absoluts en tots els éssers humans. Alguns països participants a l'ONU el van signar, i amb el pas del temps s'hi han adherit fins l'actualitat, fins al punt de que tots els seus membres els han acceptat.

És evident que la Declaració del 1948 s'ha anat millorant amb el temps, i amb altres documents que inclouen drets que es consideren de segona generació, com el Pacte Internacional de drets civils i polítics (1966) i Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals (1967), formant el que actualment es coneix com Carta dels Drets Humans. Tanmateix, es van matissar drets en una altra nova tongada que afirmava drets com la solidaritat. Avui en dia, hi ha visions que confirmen una 4a generació de drets, que fan referència a les noves realitats socials: la recerca i la manipulació genètica, entre d'altres.

És per aquesta amplitud i evolució que es consideren els Drets Humans com universals: per la seva capacitat de concretar els drets i deures que tots els éssers humans hem d'assolir. Ara bé, destacar que no tots els països del planeta han signat aquests drets i ni tots els signants els acompleixen; sense anar més lluny, la presó de Guantànamo dirigida pels EUA o la situació del poble sahrauí són exemples no gaire llunyans que els vulneren.

Però a mi se'm suggereix una pregunta que va més enllà, i que durant la sessió a classe he pogut entendre. La universalitat dels Drets Humans no passa per a que tots els països firmin la Carta dels Drets Humans i prometin que els integraran en els seu dia a dia. La universalitat dels Drets Humans no existeix en la mesura que han estat redactats per una sèrie de països, des de la seva òptica egocèntrica i en un moment històric concret -tot i que hagin anat evolucionant amb el temps i adaptant-se a les necessitats socioeconòmiques latents. La universalitat dels Drets Humans regeix en el fet que a l'arrel de tots els seus drets i deures, l'essència de les paraules existeix allò irreductible dels éssers humans (i que es veu redactat en el primer article de la Declaració Universal dels DD.HH.): la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Aquests tres valors, aquests tres drets i deures són inherents a la condició humana; tot ésser humà ha de vetllar per a que es respectin tant en la seva persona com amb la dels altres, ja que són tres condicions bàsiques per a la vida humana. La universalitat dels DD.HH., doncs, recau en aquests tres valors i en que els altres drets els tenen com a base. Aquests tres drets -llibertat, igualtat i fraternitat- són indivisibles ja que tots tres caminen junts de la mà; uns sense els altres no poden existir.

Així doncs, tots els països del món, i tots els seus ciutadans han de vetllar per a que la liberté, la égalité i la fraternité sigui un dels pilars de les relacions humanes. Quan aquests es compleixen, considero que s'ha de respectar la diversitat de cultures i societats sense oblidar les arrels que defensen la condició humana essencial.

Drets Humans 2

Passejant per Internet, he trobat aquesta web que resulta interessant.

És de l'Institut dels Drets Humans de Catalunya; la part de Sensibilització i Biblioteca m'han semblat força interessants, així que us convido a que hi feu un cop d'ull!!!

http://www.idhc.org/cat/

Drets Humans

Parlem de Drets Humans no tan sols quan ens referim als postulats de la Carta Universal dels Drets Humans, signada per la majoria dels països que conformen l'esfera terrestre (redactats des de la visió relativista dels països d'occident; des del meu parè, àmpliament criticable), sinó quan ens referim als drets, obligacions i valors que es consideren fonamentals per a qualsevol ésser humà .

La línia conductora dels Drets Humans -recull de drets i valors amb cert grau d'acord mundial i universal redactat el 1948-, tal com intueix l'article 1 d'aquests, és la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Són els Estats els encarregats de dur a terme aquests principis a la pràctica, evitant la vulneració dels drets bàsics de les persones. Moltes vegades, però, aquests Estats s'encarreguen tant sols d'anunciar el compliment d'aquests Drets Humans sense portar-los a la pràctica. Aquests Drets Humans fan referència a la llibertat del propi cos, a la llibertat de l'esperit i a la llibertat per accedir a la informació a fi de ser lliures de cos i d'esperit.

No sempre, per això, aquests principis de llibertat i de drets es compleixen. En moltes ocasions, ni els països del Primer Món són capaços d'assegurar-los tots per a la seva població. Però poc a poc, aquesta tendència està canviant, tant en els països del Nord com en els del Sud; i és evident que cada país ho fa a ritmes molt diferenciats i condicionats, moltes vegades, per la religió o el govern dominant. És el cas de la nova llei impulsada per l'Alt Tribunal de Kuwait, que ha considerat que les dones podran obtenir el pasaport sense permís dels seus marits.

Fins al moment, aquestes dones depenien del seu lliure moviment de l'home amb qui tan sols tenen un contracte de matrimoni -i lligams emocionals- sota una base molt forta de la interpretació estricta de l'islam. Considero que aquesta dependència vulnera el principi d'igualtat de drets entre homes i dones i que, tot i s'ha fet un avenç molt important en la societat kuwaití, encara queda molt per recórrer abans d'arribar a la plena llibertat de les dones vers els homes i a la igualtat de tots els ciutadans.

La notícia, publicada a La Vanguardia el dijous 22 d'octubre de 2009, relata els fets:

Las mujeres kuwaitíes podrán tener pasaporte sin permiso de sus maridos

El pequeño emirato de Kuwait dio ayer un nuevo paso a favor de los derechos de las mujeres.

El Tribunal Supremo acordó que, a partir de ahora, podrán solicitar un pasaporte sin permiso expreso de sus maridos. A diferencia de las mujeres en la mayoría de los demás estados del golfo Pérsico, las kuwaitíes pueden conducir, votar y ser miembros del Parlamento. El veredicto anula una ley del año 1962 que exigía a las mujeres consentimiento estricto de sus maridos para obtener un pasaporte.

El Alto Tribunal ha considerado que este requisito es inconstitucional, pues vulnera el principio de igualdad de derechos para hombres y mujeres. "Compromete la libre elección de las mujeres y su humanidad", afirma el fallo.

Feministas kuwaitíes como Aisha al Rasheid aplaudieron la decisión pero señalaron que aún les queda un largo camino por recorrer. "Queremos ver a mujeres que sean jueces y fiscales, queremos mujeres capaces de transmitir su nacionalidad a sus hijos y que puedan optar a viviendas de protección oficial, igual que los hombres", señaló. ...

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091022/53809230221.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20091022/53809230221.html

La transmissió dels valors

Els valors orienten, condicionen i motiven les conductes i actituds de les persones vers els altres i vers la satisfacció de les necessitats pròpies. Gràcies als valors, cada persona es construeix la seva personalitat i es construeix la societat en la qual ens desenvolupem.

De valors n'existeixen moltíssims, passant per diferents nivells: des de simples com l'optimisme, fins de més complexos i generalitzadors, com la democràcia o la llibertat. Val a dir que no tots els valors són compresos de la mateixa manera, i que la capacitat de relativitzar de les persones en moltes ocasions pot generar climes de tensió quan s'interpreten valors, quan persones prioritzen valors compresos de manera personal que no concorden amb els de la resta de individus que l'envolten. Tot i així, cap valor es pot transmetre de manera curricular ni a través de conceptes teòrics i, ni molt menys, a través de la imposició o instrucció; s'educa en valors quan entenem que a través de la metodologia, de la empatia, de l'exemple i de l'observació de treball es transmeten per sí sols.

L'experiència i el tarannà de cada persona és la suma dels valors que la precedeixen. És a dir, els valors es transfereixen en tant que interactuem amb les altres persones i, segons quin siguin els nostres valors, les actituds pròpies i alienes s'estructuraran i evolucionaran de diferent manera. Per tant, m'atreiveixo a simplificar que els valors són conductes, i afavoreixen les relacions socials amb aquelles persones que tinguin escales de valors semblants i haurien de permetre que les persones es relacionessin en un clima de llibertat i igualtat quan aquestes fossin antagòniques.
D'aquesta manera, si a través de l'experiència i del tarannà, del context i de les situacions que envolten la persona es defineixen els valors, no es pot concloure que els valors siguin fixes i estables en el temps; es van modificant amb les vivències i, igual que canvien en una persona, a la llarga també canvien els valors socials. Com a professionals en el camp de l'educació hem de tenir molt clara aquesta idea, ja que si els valors evolucionen amb el temps, l'educació ha de ser suficientment previsora i/o adaptable a les necessitats i prioritats dels ciutadans i a les intervencions individuals.

Es a dir, si la construcció de la societat es genera amb la suma dels valors individuals, hem de ser capaços d'entendre com som com a persones per entendre com som com a societat; i si això no ens agrada, entendre com poder-ho canviar.

Derecho al Delirio

http://www.youtube.com/watch?v=a_tW9WJUVdw



Us adjunto aquest vídeo d'Eduardo Galeano.
Personalment, em fa reflexionar sobre quins hauríen de ser els valors i la base de la nostra societat, i per tant, també de l'educació.

Espero que us agradi

Resposta a la Carta dels metres

Partint de la carta d’opinió publicada a El País, el 5 d’octubre de 2009, on el president del Govern –José Luís Rodríguez Zapatero- fa un elogi efusiu a tots els mestres i professors, se m’han generat una sèrie de qüestions que m’agradaria esmentar en aquest text.

Primer de tot, comentar que per a molts lectors aquest article ha hagut de suposar una dosi d’autoestima si ens basem en les paraules utilitzades al llarg de l’article, on totes elles són mots bonics al voltant de la professió de mestres i professors. Però a l’hora, ens trobem –si ens fixem en el contingut i no tant en la forma– esperances cegues en una professió que cada cop està més burocratitzada i és menys vocacional.

Contamos con las generaciones mejor preparadas de la historia de España afirma l’autor de la carta; i no contradiré aquesta frase, perquè se que és certa si tenim en compte la situació històrica d’aquest país ara fa prop de 40 anys i com ha anat, l’educació, extenent-se per tota la nostra societat. Però no hem d’oblidar que fa molts anys que arrosseguem un 30% de fracàs escolar, i que aquest percentatge no disminueix a base d’augmentar pressupostos ni fer reformes educatives cada molt poc temps. Pot ser que avui en dia, hi hagi més població que accedeixi a estudis superiors i que l’analfabetisme sigui un mal que afecta a molt poca població –segons dades estadístiques, i sense entrar en diferenciacions d’analfabetisme digital–, però no s’ha d’oblidar que molta altra gent no acaba els estudis secundaris; i com passa en aquest país, les minories sembla que mai tinguin ni veu ni vot.

L’autor parla, al llarg de la carta, d’ambició, de voluntat, d’esforç, de creativitat i d’innovació que mestres i professors posen en el seu dia a dia laboral. I no dic que així sigui en una gran majoría; però un dels mals endèmics del nostre sistema educatiu és la perversió tant dels estudis com de la professió de mestres/professors, on moltes vegades s’accedeix en aquest món, no per vocació ni il·lusió, sinó per accessibilitat, flexibilitat i estabilitat que ofereix la feina. Sí, la figura del mestre és important i interessant dins de les escoles, però ens hauríem de plantejar si el mestre que actualment està a dins les escoles és ambiciós, és voluntuós amb la seva feina i s’esforça per arribar a tots els seus alumnes, ajudar-los i guiar-los en la seva educació; si és creatiu i innovador en la seva metodología i en la seva avaluació, entre d’altres.

I acabaré amb una frase de l’autor, que m’ha fet especial gràcia al llegir-la. Crec que no només existeix un sol tipus d’educació, que aquesta i els educadors s’han d’adaptar a les necessitats indviduals, col·lectives i del context i que una escola ordinària, tal i com la coneixem, no és –per a alguns– el model educatiu perfecte per avançar cap a un futur educativament millor. I potser, la figura del mestre actual hauría de renovar-se i adaptar-se a les necessitats socials que estem vivint i que s’intueixen per al demà, i per això, no crec que (referint-se a mestres i professors) no podemos construir un mejor futuro sin vosotros.

En aquest enllaç hi ha l'article esmentat al llarg del comentari:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Carta/abierta/maestros/elpepiopi/20091005elpepiopi_4/Tes