La universalitat dels Drets Humans

Els Drets Humans van ser redactats en un moment històric concret; l'any 1948 una sèrie de països es van agrupar a fi de redactar aquells drets que, des de la seva perspectiva, havien de ser inherents i absoluts en tots els éssers humans. Alguns països participants a l'ONU el van signar, i amb el pas del temps s'hi han adherit fins l'actualitat, fins al punt de que tots els seus membres els han acceptat.

És evident que la Declaració del 1948 s'ha anat millorant amb el temps, i amb altres documents que inclouen drets que es consideren de segona generació, com el Pacte Internacional de drets civils i polítics (1966) i Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals (1967), formant el que actualment es coneix com Carta dels Drets Humans. Tanmateix, es van matissar drets en una altra nova tongada que afirmava drets com la solidaritat. Avui en dia, hi ha visions que confirmen una 4a generació de drets, que fan referència a les noves realitats socials: la recerca i la manipulació genètica, entre d'altres.

És per aquesta amplitud i evolució que es consideren els Drets Humans com universals: per la seva capacitat de concretar els drets i deures que tots els éssers humans hem d'assolir. Ara bé, destacar que no tots els països del planeta han signat aquests drets i ni tots els signants els acompleixen; sense anar més lluny, la presó de Guantànamo dirigida pels EUA o la situació del poble sahrauí són exemples no gaire llunyans que els vulneren.

Però a mi se'm suggereix una pregunta que va més enllà, i que durant la sessió a classe he pogut entendre. La universalitat dels Drets Humans no passa per a que tots els països firmin la Carta dels Drets Humans i prometin que els integraran en els seu dia a dia. La universalitat dels Drets Humans no existeix en la mesura que han estat redactats per una sèrie de països, des de la seva òptica egocèntrica i en un moment històric concret -tot i que hagin anat evolucionant amb el temps i adaptant-se a les necessitats socioeconòmiques latents. La universalitat dels Drets Humans regeix en el fet que a l'arrel de tots els seus drets i deures, l'essència de les paraules existeix allò irreductible dels éssers humans (i que es veu redactat en el primer article de la Declaració Universal dels DD.HH.): la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Aquests tres valors, aquests tres drets i deures són inherents a la condició humana; tot ésser humà ha de vetllar per a que es respectin tant en la seva persona com amb la dels altres, ja que són tres condicions bàsiques per a la vida humana. La universalitat dels DD.HH., doncs, recau en aquests tres valors i en que els altres drets els tenen com a base. Aquests tres drets -llibertat, igualtat i fraternitat- són indivisibles ja que tots tres caminen junts de la mà; uns sense els altres no poden existir.

Així doncs, tots els països del món, i tots els seus ciutadans han de vetllar per a que la liberté, la égalité i la fraternité sigui un dels pilars de les relacions humanes. Quan aquests es compleixen, considero que s'ha de respectar la diversitat de cultures i societats sense oblidar les arrels que defensen la condició humana essencial.

Drets Humans 2

Passejant per Internet, he trobat aquesta web que resulta interessant.

És de l'Institut dels Drets Humans de Catalunya; la part de Sensibilització i Biblioteca m'han semblat força interessants, així que us convido a que hi feu un cop d'ull!!!

http://www.idhc.org/cat/

Drets Humans

Parlem de Drets Humans no tan sols quan ens referim als postulats de la Carta Universal dels Drets Humans, signada per la majoria dels països que conformen l'esfera terrestre (redactats des de la visió relativista dels països d'occident; des del meu parè, àmpliament criticable), sinó quan ens referim als drets, obligacions i valors que es consideren fonamentals per a qualsevol ésser humà .

La línia conductora dels Drets Humans -recull de drets i valors amb cert grau d'acord mundial i universal redactat el 1948-, tal com intueix l'article 1 d'aquests, és la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Són els Estats els encarregats de dur a terme aquests principis a la pràctica, evitant la vulneració dels drets bàsics de les persones. Moltes vegades, però, aquests Estats s'encarreguen tant sols d'anunciar el compliment d'aquests Drets Humans sense portar-los a la pràctica. Aquests Drets Humans fan referència a la llibertat del propi cos, a la llibertat de l'esperit i a la llibertat per accedir a la informació a fi de ser lliures de cos i d'esperit.

No sempre, per això, aquests principis de llibertat i de drets es compleixen. En moltes ocasions, ni els països del Primer Món són capaços d'assegurar-los tots per a la seva població. Però poc a poc, aquesta tendència està canviant, tant en els països del Nord com en els del Sud; i és evident que cada país ho fa a ritmes molt diferenciats i condicionats, moltes vegades, per la religió o el govern dominant. És el cas de la nova llei impulsada per l'Alt Tribunal de Kuwait, que ha considerat que les dones podran obtenir el pasaport sense permís dels seus marits.

Fins al moment, aquestes dones depenien del seu lliure moviment de l'home amb qui tan sols tenen un contracte de matrimoni -i lligams emocionals- sota una base molt forta de la interpretació estricta de l'islam. Considero que aquesta dependència vulnera el principi d'igualtat de drets entre homes i dones i que, tot i s'ha fet un avenç molt important en la societat kuwaití, encara queda molt per recórrer abans d'arribar a la plena llibertat de les dones vers els homes i a la igualtat de tots els ciutadans.

La notícia, publicada a La Vanguardia el dijous 22 d'octubre de 2009, relata els fets:

Las mujeres kuwaitíes podrán tener pasaporte sin permiso de sus maridos

El pequeño emirato de Kuwait dio ayer un nuevo paso a favor de los derechos de las mujeres.

El Tribunal Supremo acordó que, a partir de ahora, podrán solicitar un pasaporte sin permiso expreso de sus maridos. A diferencia de las mujeres en la mayoría de los demás estados del golfo Pérsico, las kuwaitíes pueden conducir, votar y ser miembros del Parlamento. El veredicto anula una ley del año 1962 que exigía a las mujeres consentimiento estricto de sus maridos para obtener un pasaporte.

El Alto Tribunal ha considerado que este requisito es inconstitucional, pues vulnera el principio de igualdad de derechos para hombres y mujeres. "Compromete la libre elección de las mujeres y su humanidad", afirma el fallo.

Feministas kuwaitíes como Aisha al Rasheid aplaudieron la decisión pero señalaron que aún les queda un largo camino por recorrer. "Queremos ver a mujeres que sean jueces y fiscales, queremos mujeres capaces de transmitir su nacionalidad a sus hijos y que puedan optar a viviendas de protección oficial, igual que los hombres", señaló. ...

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091022/53809230221.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20091022/53809230221.html

La transmissió dels valors

Els valors orienten, condicionen i motiven les conductes i actituds de les persones vers els altres i vers la satisfacció de les necessitats pròpies. Gràcies als valors, cada persona es construeix la seva personalitat i es construeix la societat en la qual ens desenvolupem.

De valors n'existeixen moltíssims, passant per diferents nivells: des de simples com l'optimisme, fins de més complexos i generalitzadors, com la democràcia o la llibertat. Val a dir que no tots els valors són compresos de la mateixa manera, i que la capacitat de relativitzar de les persones en moltes ocasions pot generar climes de tensió quan s'interpreten valors, quan persones prioritzen valors compresos de manera personal que no concorden amb els de la resta de individus que l'envolten. Tot i així, cap valor es pot transmetre de manera curricular ni a través de conceptes teòrics i, ni molt menys, a través de la imposició o instrucció; s'educa en valors quan entenem que a través de la metodologia, de la empatia, de l'exemple i de l'observació de treball es transmeten per sí sols.

L'experiència i el tarannà de cada persona és la suma dels valors que la precedeixen. És a dir, els valors es transfereixen en tant que interactuem amb les altres persones i, segons quin siguin els nostres valors, les actituds pròpies i alienes s'estructuraran i evolucionaran de diferent manera. Per tant, m'atreiveixo a simplificar que els valors són conductes, i afavoreixen les relacions socials amb aquelles persones que tinguin escales de valors semblants i haurien de permetre que les persones es relacionessin en un clima de llibertat i igualtat quan aquestes fossin antagòniques.
D'aquesta manera, si a través de l'experiència i del tarannà, del context i de les situacions que envolten la persona es defineixen els valors, no es pot concloure que els valors siguin fixes i estables en el temps; es van modificant amb les vivències i, igual que canvien en una persona, a la llarga també canvien els valors socials. Com a professionals en el camp de l'educació hem de tenir molt clara aquesta idea, ja que si els valors evolucionen amb el temps, l'educació ha de ser suficientment previsora i/o adaptable a les necessitats i prioritats dels ciutadans i a les intervencions individuals.

Es a dir, si la construcció de la societat es genera amb la suma dels valors individuals, hem de ser capaços d'entendre com som com a persones per entendre com som com a societat; i si això no ens agrada, entendre com poder-ho canviar.

Derecho al Delirio

http://www.youtube.com/watch?v=a_tW9WJUVdw



Us adjunto aquest vídeo d'Eduardo Galeano.
Personalment, em fa reflexionar sobre quins hauríen de ser els valors i la base de la nostra societat, i per tant, també de l'educació.

Espero que us agradi

Resposta a la Carta dels metres

Partint de la carta d’opinió publicada a El País, el 5 d’octubre de 2009, on el president del Govern –José Luís Rodríguez Zapatero- fa un elogi efusiu a tots els mestres i professors, se m’han generat una sèrie de qüestions que m’agradaria esmentar en aquest text.

Primer de tot, comentar que per a molts lectors aquest article ha hagut de suposar una dosi d’autoestima si ens basem en les paraules utilitzades al llarg de l’article, on totes elles són mots bonics al voltant de la professió de mestres i professors. Però a l’hora, ens trobem –si ens fixem en el contingut i no tant en la forma– esperances cegues en una professió que cada cop està més burocratitzada i és menys vocacional.

Contamos con las generaciones mejor preparadas de la historia de España afirma l’autor de la carta; i no contradiré aquesta frase, perquè se que és certa si tenim en compte la situació històrica d’aquest país ara fa prop de 40 anys i com ha anat, l’educació, extenent-se per tota la nostra societat. Però no hem d’oblidar que fa molts anys que arrosseguem un 30% de fracàs escolar, i que aquest percentatge no disminueix a base d’augmentar pressupostos ni fer reformes educatives cada molt poc temps. Pot ser que avui en dia, hi hagi més població que accedeixi a estudis superiors i que l’analfabetisme sigui un mal que afecta a molt poca població –segons dades estadístiques, i sense entrar en diferenciacions d’analfabetisme digital–, però no s’ha d’oblidar que molta altra gent no acaba els estudis secundaris; i com passa en aquest país, les minories sembla que mai tinguin ni veu ni vot.

L’autor parla, al llarg de la carta, d’ambició, de voluntat, d’esforç, de creativitat i d’innovació que mestres i professors posen en el seu dia a dia laboral. I no dic que així sigui en una gran majoría; però un dels mals endèmics del nostre sistema educatiu és la perversió tant dels estudis com de la professió de mestres/professors, on moltes vegades s’accedeix en aquest món, no per vocació ni il·lusió, sinó per accessibilitat, flexibilitat i estabilitat que ofereix la feina. Sí, la figura del mestre és important i interessant dins de les escoles, però ens hauríem de plantejar si el mestre que actualment està a dins les escoles és ambiciós, és voluntuós amb la seva feina i s’esforça per arribar a tots els seus alumnes, ajudar-los i guiar-los en la seva educació; si és creatiu i innovador en la seva metodología i en la seva avaluació, entre d’altres.

I acabaré amb una frase de l’autor, que m’ha fet especial gràcia al llegir-la. Crec que no només existeix un sol tipus d’educació, que aquesta i els educadors s’han d’adaptar a les necessitats indviduals, col·lectives i del context i que una escola ordinària, tal i com la coneixem, no és –per a alguns– el model educatiu perfecte per avançar cap a un futur educativament millor. I potser, la figura del mestre actual hauría de renovar-se i adaptar-se a les necessitats socials que estem vivint i que s’intueixen per al demà, i per això, no crec que (referint-se a mestres i professors) no podemos construir un mejor futuro sin vosotros.

En aquest enllaç hi ha l'article esmentat al llarg del comentari:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Carta/abierta/maestros/elpepiopi/20091005elpepiopi_4/Tes