divendres, 9 d’octubre del 2009

Resposta a la Carta dels metres

Partint de la carta d’opinió publicada a El País, el 5 d’octubre de 2009, on el president del Govern –José Luís Rodríguez Zapatero- fa un elogi efusiu a tots els mestres i professors, se m’han generat una sèrie de qüestions que m’agradaria esmentar en aquest text.

Primer de tot, comentar que per a molts lectors aquest article ha hagut de suposar una dosi d’autoestima si ens basem en les paraules utilitzades al llarg de l’article, on totes elles són mots bonics al voltant de la professió de mestres i professors. Però a l’hora, ens trobem –si ens fixem en el contingut i no tant en la forma– esperances cegues en una professió que cada cop està més burocratitzada i és menys vocacional.

Contamos con las generaciones mejor preparadas de la historia de España afirma l’autor de la carta; i no contradiré aquesta frase, perquè se que és certa si tenim en compte la situació històrica d’aquest país ara fa prop de 40 anys i com ha anat, l’educació, extenent-se per tota la nostra societat. Però no hem d’oblidar que fa molts anys que arrosseguem un 30% de fracàs escolar, i que aquest percentatge no disminueix a base d’augmentar pressupostos ni fer reformes educatives cada molt poc temps. Pot ser que avui en dia, hi hagi més població que accedeixi a estudis superiors i que l’analfabetisme sigui un mal que afecta a molt poca població –segons dades estadístiques, i sense entrar en diferenciacions d’analfabetisme digital–, però no s’ha d’oblidar que molta altra gent no acaba els estudis secundaris; i com passa en aquest país, les minories sembla que mai tinguin ni veu ni vot.

L’autor parla, al llarg de la carta, d’ambició, de voluntat, d’esforç, de creativitat i d’innovació que mestres i professors posen en el seu dia a dia laboral. I no dic que així sigui en una gran majoría; però un dels mals endèmics del nostre sistema educatiu és la perversió tant dels estudis com de la professió de mestres/professors, on moltes vegades s’accedeix en aquest món, no per vocació ni il·lusió, sinó per accessibilitat, flexibilitat i estabilitat que ofereix la feina. Sí, la figura del mestre és important i interessant dins de les escoles, però ens hauríem de plantejar si el mestre que actualment està a dins les escoles és ambiciós, és voluntuós amb la seva feina i s’esforça per arribar a tots els seus alumnes, ajudar-los i guiar-los en la seva educació; si és creatiu i innovador en la seva metodología i en la seva avaluació, entre d’altres.

I acabaré amb una frase de l’autor, que m’ha fet especial gràcia al llegir-la. Crec que no només existeix un sol tipus d’educació, que aquesta i els educadors s’han d’adaptar a les necessitats indviduals, col·lectives i del context i que una escola ordinària, tal i com la coneixem, no és –per a alguns– el model educatiu perfecte per avançar cap a un futur educativament millor. I potser, la figura del mestre actual hauría de renovar-se i adaptar-se a les necessitats socials que estem vivint i que s’intueixen per al demà, i per això, no crec que (referint-se a mestres i professors) no podemos construir un mejor futuro sin vosotros.
En aquest enllaç hi ha l'article esmentat al llarg del comentari:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada