Sobre la competitivitat...

Arrel d'un “debat” sorgit a la sessió d'avui, he pogut reflexionar entorn els valors de competitivitat i cooperació que els educadors exercim en les nostres intervencions al dia a dia.

Un cop vaig escolar que els jocs són competitius o cooperatius en la mesura de com els plantegem; és a dir, no existeixen jocs exclusivament competitius ni cooperatius. Per tant, i a tall d'exemple, la dinàmica de la illa (on hi ha un grup que treballa conjuntament per passar d'un punt a un altre) pot ser plantejat des de l'òptica de rivalitat o de solidaritat. I és aquí on rau, entre d'altres, el tipus model educatiu que transmetem als altres.

És evident que si creiem en aquesta màxima -com és el meu cas-, la línia entre competitivitat i cooperació resulta molt fina, a vegades difícilment controlable; es pot començar un joc amb un dels dos estils que, per inèrcia, desemboqui en l'altre. És molt important tenir clars quins objectius i quins valors volem potenciar. Amb això em refereixo a que els educadors i mestres ens omplim la boca de canvi, de transformació social a través de l'escola o de qualsevol recurs educatiu; volem que els alumnes siguin integrals, globals, cívics i morals, etc. I, en canvi, les nostres accions i intervencions moltes vegades es centren en valors contraris, com és la competitivitat. A tall d'exemple, el simple fet de realitzar un examen i de rebre puntuació és el principi de competititvitat més arrelat i acceptat per tota la societat; i el que tan sols fa és situar en posicions privilegiades a alumnes vers d'altres.

Ningú ens mana ni ens obliga a puntuar als alumnes, i menys, a fer-lis examens. Aquestes proves avaluatives, més enllà de comprovar continguts en un moment determinat (i que per tots és sabut que els aprenentatges signficatius poques vegades es veuen reflexats en els controls; és a dir, allò que s'escriu als exàmens en un termini relativament curt ho acabem oblidant) creen un sentiment de competitivitat que moltes vegades produeix estrès als infants, a l'hora que afecta a la seva autoestima i a les ganes/motivacions per aprendre.

De ben segur que cada centre educatiu, cada institució té les seves particularitats i cada educador i cada mestre fa servir aquelles tècniques que creu que són les convenients (o les més còmodes per a ell). Però moltes vegades, aquests instruments (tant metodològics com avaluatius) són reproduccions íntegres del que la societat capitalista demana: exigència i superació, infravaloració d'aquells que no arriben al nivell, selecció del personal, creació d'individus independents, rivalitats... L'actuació d'un mestre que no faci servir aquestes tècniques no té significat en un context on la resta d'educadors es basen en la competitivitat en les seves classes.

Moltes vegades caiem en l'error de dir que l'escola ha de preparar als alumnes per al que es poden trobar a fora; però a fora, a la vida extraeducativa, si seguim amb aquesta dinàmica, es trobaran persones purament competitives i poc solidàries. No podem canviar la societat quan l'escola, que és un dels agents socialitzadors i educatius més importants per a la persona, potencia aquests valors. Reivindiquem i no ens cansem de dir que l'escola ha de canviar, que la seva estructura i organització a la societat d'avui en dia no té sentit; però realment som els primers en fer servir tècniques discernidores i fragmentadores dels alumnes, que potenciem la competitivitat entre ells. Si aquestes dinàmiques no canvien, la societat no canviarà mai. S'ha de donar, des del meu punt de vista, l'oportunitat als infants i joves a créixer i veure altres models de relacions: la cooperació hauria de ser la base del nostre treball educatiu, i no d'un professor progre que té clara aquesta idea, sinó d'un conjunt global.

Els petits canvis són poderosos, deia el Capità Enciam. Però els petits canvis s'han d'intentar. Per a molts, semblarà una bogeria i un sense sentit les paraules que estic dient; jo crec que el canvi i la transformació social és possible. No ens podem conformar amb la societat d'avui en dia, que a ningú agrada però tothom s'hi adapta. I en el moment que com a persones educadores tenim la influència (perquè, és evident, que l'educació no és neutra ni objectiva) sobre d'altres, hem d'exercir-la en favor de l'educació en valors, però d'una manera coherent en tots els àmbits de la vida.